Els cafès I

Notes per a anar tirant, 24 de març de 2013

Els cafès I

Quan encara no hi havia televisió, els cafès eren els punts neuràlgics de la vida social i festiva del poble. A part dels dos de la carretera, cal Not (a partir de la casa nova) i cal Toà, al poble n’hi havia tres. El del Lao o del Cine (després, del Taüssà), a davant de cal Cunyat; el de cal Molinero, a cal Belo (la casa del Vicenç i la Susanna), davant de la Societat, i el de cal Tresunito o Societat, al local de la Societat.

Els dos primers que descobríem les criatures eren el del Lao i el del Tresunito. El del Lao, perquè hi havia el cine i cada dissabte i diumenge era obligat de passar-hi per davant a veure els “cartells” –petit tràiler fotogràfic que en aquella època famolenca d’imatges, ens agradava moltíssim- i saber si la pel·lícula era “Tolerada” o “No tolerada”. El de cal Tresunito, perquè hi havia el ball. Ball que calia circumscriure al racó de la canalla, fora que et volguessis arriscar a rebre un cop de nus al cap, del tovalló que el vell cafeter duia sempre penjat a l’espatlla. De vegades, quan s’enfadava, enviava tota la canalla al carrer i, aleshores, s’organitzaven unes cridòries de campionat, amb cançó inclosa (que no reproduiré per no molestar ningú).

El cafè de cal Molinero era els dels vermuts després dels balls dels dies de festa assenyalada, el de la terrassa amb jardí de la Festa Major, el de les partides a cartes dels grans mestres de la Brisca, del Ruc i de la Botifarra. Aquest, per totes aquestes característiques, no era tan proper a la canalla i el solíem descobrir més tard.