La farina

Notes per a anar tirant. 14 de març de 2013

La farina

Recordo que, quan era xic, a casa tenien una llibreteta per a anar a buscar el pa. Anaves al forn, compraves el pa, que generalment era un pa de dos quilos, amb la torna corresponent, i el forner o la fornera t'apuntava els dos quilos que havies gastat a la llibreta.

Al principi, per cent quilos de farina te'n donaven cent vint de pa. Després, cent. Més tard, vuitanta. I, finalment, aquell sistema va desaparèixer i va ser substituït per l'actual, és a dir, pel de pagament amb diners. Recordo també que hi havia un dia que la llibreta ja no valia -perquè s'havia acabat el crèdit de la farina dipositada- i calia començar a pagar el pa tal com es fa actualment.

Nosaltres el pa l'anàvem a buscar al forn Reig, que aleshores en dèiem de la Busqueta, perquè era la Montserrat, la mare del Pepe, la mestressa i l'ànima de la casa. Alguns diumenges, però, sortint de missa compràvem una coca; si n'hi havia de maurada, maurada (ara també dita del raier), i si no, de sucre.

La coca de vegades la compràvem a cal Taüssà -que era al Raval, entre cal Cogussot i la font del poble que, aleshores, era en aquell altre costat de la plaça, davant per davant de la botiga de cal Camell-. A la mateixa banda nord de cal Taüssà hi havia també un cóm, el cóm del Raval.

Algunes altres vegades, anàvem a comprar la coca a cal Bastiguès, que era un forn que hi havia a sobre l'entrada del molí de cal Pricó, pujant pel carrer de la Rectoria (Unió?), a mà dreta. Quan s'acabava el crèdit de la llibreta -que no sabria dir en quina època passava- anàvem a tot arreu un mica. I ara mateix guardo un bon record de cada lloc, amb la seva escalforeta i aquella olor de pa tou, i dels seus productes.

En aquell temps, els pagesos portaven el blat a la farinera, a la farinera vella, aquella que el pantà va ofegar. Com que el meu oncle Alberto hi treballava -hi feia de xofer- alguna vegada hi havia estat, però amb prou feines recordo com era per dintre. El record que en tinc queda reduït a unes màquines granatoses, a una gran quantitat de gra que hi circulava rere els vidres d'uns espiells i a les munteres de saques de farina que hi havia arreu.

Recordo molt bé, en canvi, la sèquia que baixava de sota el pont d'Espia, de la "peixera del Metge", una mica més amunt de la font de Solan Canal, i que travessava les Porques fins a la turbina que feia llum per a la fàbrica i per al poble. Val a dir que es tractava d'una llum racionada i incerta, amb constants anades, vingudes i canvis de potència.

De tots aquells records, el que més viu mantinc és el del gust de la coca maurada, que és una coca que -si no vaig errat- només es fa a Nargó. A mi em sembla que la coca maurada té una aparença un pèl seca i austera, encartronada, però que resulta enganyosa. Una aparença que queda immeditament oblidada tan aviat com se'n flaira aquell aroma suau, agradable, tan exclusiu que desprèn. Passa igual com amb el seu gust. És un gust que crida molt l'atenció per la seva originalitat i pels seus nombrosos matisos. Combinada amb una bona ratafia el sabor és excels. ¿Hi ha gaires coses més intensament delicioses que una pessigada de coca maurada amb un gotet de ratafia?