dimecres, 6 de març de 2013

La desconfiança

Notes per a anar tirant. 6 de març de 2013



La desconfiança

El senyor Ramon està molt perplex. Mentre es fa una truita d’alls tendres, sent que hi ha gent que roba, gent que reparteix sobres, gent que té diners a Suïssa, gent que s’instal·la les amants a casa a càrrec de l’erari públic, gent moderada que la destitueixen per opinar lliurement..., i aquí no passa res.

El senyor Ramon ja comença a sospitar que l’impacte emocional dels escàndols respon més a una estratègia política planificada que no pas a un esforç comunicatiu dut a terme amb la mínima voluntat de canviar i millorar les coses. El que no sap, però, és que tot aquest reguitzell d’escàndols, orquestrat o no, podria acabar modificant la seva percepció de les coses i minar la seva cada vegada més afeblida confiança en els altres.

El senyor Ramon també s’està començant a adonar que qualsevol escàndol està sotmès, a partir del mateix moment en què esclata, a les implacables lleis del mercat mediàtic. Cada escàndol té una data de naixement –que sol ser en dilluns, i a Madrid- un creixement, una davallada i una data de caducitat, que és l’antesala de l’oblit.

La promoció inicial sol ser tan potent i explosiva com l’aparició de qualsevol nou producte d’una gran marca comercial. La distribució de la mercaderia es produeix d’una forma immediata, cridanera i intensiva. La desaparició en camí de l’amnèsia, en canvi, s’esmuny d’una manera silenciosa, discreta, quasi imperceptible.

I si les acusacions inicials són falses, com les que va fer l’actual Junta Directiva del Barça contra Joan Laporta, els mitjans, que en tantes ocasions han dictat duríssimes sentències abans que els reus tinguessin l’ocasió de posar els peus als jutjats, aleshores es fan els distrets, xiulen i miren cap a un altre costat. I si en parlen, com a molt ho fan amb la boca petita o en notes a peu de pàgina.


“Ara la gent ja ha perdut la confiança”, es diu el senyor Ramon mentre intenta girar la truita que, fatídicament, se li ha quedat enganxada a la paella. La gent ja no es refia dels polítics, de la justícia, ni tampoc dels mitjans que li omplen els caixonets de la clepsa des de primera hora del matí.

Al principi, els lector, els oients, els espectadors, cercaven de satisfer els seus neguits en l’esperança d’una actuació contundent de la justícia que comportés alguna mena d’advertència severa, de càstig, i fins i tot d’escarment. Però ara ja no.

“No n’hi ha un pam de net!”, s’ha dit el senyor Ramon, mentre intentava rescatar de la roentor del ferro algunes engrunes de la seva truita d’alls tendres que, finalment, se li ha quedat estacada i mig cremada a la paella.

“Tot és una gran mentida”, encara s’ha dit en ficar-se al llit, decebut, gairebé sense sopar.

En aquell mateix moment, segurament a uns cinc-cents quilòmetres de la casa del senyor Ramon, ha espetegat el tap d’una ampolla. Algú ha brindat amb xampany.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada