Notes per a anar tirant. 28 de març de 2013
El cafè del Cine
Del cafè del Cine en tinc un doble record. Primer, de quan el cafè el portaven lo Lao i la Trini de cal Mundo i el cinema depenia del Vicenç d'Oliana. De la part del cafè d'aleshores en recordo molt poc. Els cacauets que hi venien en bosses de paper i els grans cartells de pel·lícules que hi havia enganxats a la paret del fons, entrant a mà dreta.
Del cafè del Cine en tinc un doble record. Primer, de quan el cafè el portaven lo Lao i la Trini de cal Mundo i el cinema depenia del Vicenç d'Oliana. De la part del cafè d'aleshores en recordo molt poc. Els cacauets que hi venien en bosses de paper i els grans cartells de pel·lícules que hi havia enganxats a la paret del fons, entrant a mà dreta.
Un dels cartells que cobrien aquella paret, el més gran de tots, era el de la pel·lícula "El Mayor Espectáculo del Mundo", amb la imatge del James Stewart amb la seva disfressa de pallasso. Pel que fa als cacauets, cada bossa costava dues pessetes, mentre que el preu de les entrades era de tres pessetes per als xics i sis per als grans. L'entrada s'havia de comprar a la taquilla que hi havia al fons a mà esquerra, a continuació del taulell de les begudes. La taquillera era la Conxita de cal Pollet, la germana gran del Pepe. El pare del Paco de cal Sabater, lo Cisco de cal Tuto, em sembla que es deia, feia de caminer i, els caps de setmana, recollia les entrades i era l'encarregat de donar pas al local per la primera de les dues grans portes que hi havia.
Tal com sol passar, la litúrgia del cinema era gairebé tan important com el misteri que s'hi representava. Vint minuts abans de començar cada pel·licula, l'enyorat Emili de cal Vileta arribava -primer a peu, més tard amb la seva inseparable Vespa- a la cabina de projecció. Sonava el primer timbre. Quan ho tenia tot a punt, feia sonar un segon timbre i s'apagaven totes les làmpades del local, tret d'una bombeta del centre. Pocs segons abans d'engegar, sonava el tercer timbre i el local quedava a les fosques per uns instants. Uns instants màgics que donaven pas a la musiquet nerviosa del NO-DO i, per regla general, al seu protagonista principal, "Su Excelencia el Generalísimo" inaugurant, presidint, pescant o jugant al golf o fent el que s'escaigués.
El local generalment s'omplia. Al poble hi havia molta gent del pantà, de la fàbrica de ciment, de les serradores, de la fusta en general, pagesos de tota la vida, botiguers, etc. El local s'omplia de gent, però també de fum (que encalitjava el feix de llum projectada que sortia d'un dels tres minúsculs finestrons de la paret del fons), de closques de cacauet, d'exclamacions durant les escasses escenes d'amor que les tisores de la censura permetien, d'esclats de bosses de cacauet buides a les pel·licules de por en els moments més crucials... Quan es trencava la cinta -força sovint- o s'enfosquia la pantalla per problemes amb els carbons del projector, els xiulets i el batibull en general acabaven de posar música i color a aquelles sessions inoblidables que tenien tant de festa com d'espectacle i, sobretot, de gran esdeveniment col·lectiu en les escasses possibilitats d'esbarjo d'aquells caps de setmana.
Quan la pel·lícula era "tolerada", les criatures es posaven davant, els pares al mig i les parelles joves s'estimaven més les butaques del darrere de tot. La primera pel·lícula de què tinc consciència és la de "Los caballeros del rey Arturo". Va ser un dia que va pujar a Nargó el meu oncle Jaumet, de ca la Munda, i em va pagar l'entrada. Les imatges d'aquella pel·lícula -que em va fascinar- es van quedar gravades al meu record. Les lluites de Lancelot (Robert Taylor), la bonhomia del rei Artur (Mel Ferrer) i la bellesa de la reina Ginebra (Ava Gardner) em van captivar completament, tot i que no em vaig assabentar de res del conficte triangular que els unia i, alhora, els separava. Durant bastant temps i d'amagat del senyor mestre, als darrers fulls d'una libreta d'estudi em vaig anar anotant la llista de les pel·lícules que més m'havien agradat. La nota més alta va ser invariablement per a "Los caballeros del rey Arturo". El segon lloc, en canvi, se'l disputaven "El ídolo de barro" i "Casco de acero".
Una gran aficionada al Cinema de Nargó va ser la Maria Ramoneda (la Torra), de cal Guillot i tia segona meua. Quan no era normal que les dones anessin soles al cine, ella, que ja era bastant gran i vídua, va començar a anar al cine tantes sessions com hi havia. En aquest sentit, va ser una avançada al seu temps, que era un temps poc agraït per a les audàcies. Des d'aquí el meu record i el meu homenatge a la seva "intrepidesa".
El local generalment s'omplia. Al poble hi havia molta gent del pantà, de la fàbrica de ciment, de les serradores, de la fusta en general, pagesos de tota la vida, botiguers, etc. El local s'omplia de gent, però també de fum (que encalitjava el feix de llum projectada que sortia d'un dels tres minúsculs finestrons de la paret del fons), de closques de cacauet, d'exclamacions durant les escasses escenes d'amor que les tisores de la censura permetien, d'esclats de bosses de cacauet buides a les pel·licules de por en els moments més crucials... Quan es trencava la cinta -força sovint- o s'enfosquia la pantalla per problemes amb els carbons del projector, els xiulets i el batibull en general acabaven de posar música i color a aquelles sessions inoblidables que tenien tant de festa com d'espectacle i, sobretot, de gran esdeveniment col·lectiu en les escasses possibilitats d'esbarjo d'aquells caps de setmana.
Quan la pel·lícula era "tolerada", les criatures es posaven davant, els pares al mig i les parelles joves s'estimaven més les butaques del darrere de tot. La primera pel·lícula de què tinc consciència és la de "Los caballeros del rey Arturo". Va ser un dia que va pujar a Nargó el meu oncle Jaumet, de ca la Munda, i em va pagar l'entrada. Les imatges d'aquella pel·lícula -que em va fascinar- es van quedar gravades al meu record. Les lluites de Lancelot (Robert Taylor), la bonhomia del rei Artur (Mel Ferrer) i la bellesa de la reina Ginebra (Ava Gardner) em van captivar completament, tot i que no em vaig assabentar de res del conficte triangular que els unia i, alhora, els separava. Durant bastant temps i d'amagat del senyor mestre, als darrers fulls d'una libreta d'estudi em vaig anar anotant la llista de les pel·lícules que més m'havien agradat. La nota més alta va ser invariablement per a "Los caballeros del rey Arturo". El segon lloc, en canvi, se'l disputaven "El ídolo de barro" i "Casco de acero".
Una gran aficionada al Cinema de Nargó va ser la Maria Ramoneda (la Torra), de cal Guillot i tia segona meua. Quan no era normal que les dones anessin soles al cine, ella, que ja era bastant gran i vídua, va començar a anar al cine tantes sessions com hi havia. En aquest sentit, va ser una avançada al seu temps, que era un temps poc agraït per a les audàcies. Des d'aquí el meu record i el meu homenatge a la seva "intrepidesa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada