Museus

Notes per a anar tirant. 6 de març de 2013

Museus

Ara els museus de Barcelona són gratuïts el dissabte a la tarda. És una mesura encertada, però insuficient. A Barcelona, perquè la gent vagi als museus, el municipi o qui fos hauria de pagar un plus als visitants. Si alguna vegada se m’acut d’anar-hi, l’únic que hi veig són turistes i alguna visita escolar. No m’estranya. Els turistes i els escolars, van on els porten les guies, les recomanacions, les agències o els professors.

                        

Jo sempre m’he meravellat en veure una cua de turistes al carrer Montcada, esperant per a entrar a qualsevol museu, tenint a deu minuts la blavor platejada del mar i la sorra d’ones daurades de les platges. O l’església de Santa Maria del Mar, amb les seves voltes de somni a dues passes. O tota la màgia oculta dels carrerons de la Barcelona dels gremis, amb les seves històries encastades a la molsa de les juntures de les pedres.

La gent que va a llocs com ara Madrid, entenc que visiti museus i trobaria normal que els cobressin una bona entrada. Si jo hi anés algun dia, m’arribaria al Prado i em passaria un bon parell d’hores o més davant el mocador de la infanta de Las Meninas i admiraria tant com pogués la seva lluentor nevada.... Quina altra cosa hi podria fer, si no? Fins i tot, potser acabaria anant a veure el Guernica, aquesta pintura destinada a remoure consciències, però que ha acabat convertint-se en un trofeu de guerra que –com sempre sol passar- ha quedat en poder dels guanyadors.

Però a Barcelona, com es pot anar a un museu? Per a fer-ho cal tenir una voluntat de ferro i una sensibilitat cultural malaltissa. Un dia d’aquells espessos, recordo que em vaig ficar al MNAC amb la idea de fer una ullada a les sales del gòtic. Un cop vaig ser a dins vaig fer un tomb per tot el museu. Cal reconèixer que és un museu molt complet, espaiós i d’una qualitat excepcional.

                      

El problema, però, va ser a la sortida. Quan veus el Montjuïc que s’estén, amb els seus jardins i les seves fonts, fins a la plaça d’Espanya i després t’enfiles una mica per la muntanya i divises tot Barcelona, tan ben desplegada entre Collserola i les platges, tan ben encarada a la lluminositat temperada i brillant de la Mediterrània, inevitablement et preguntes: I què hi feia jo, allà dins, amb els Pantocràtors de Taüll, les pintures del Jaume Huguet i els somnis modernistes d’uns quants pintors assedegats de llum i paisatge?