dilluns, 18 de març del 2013

El subsòl

Notes per a anar tirant. 19 de març de 2013


El subsòl

De vegades m’agrada perdre’m pel Museu Vivent de la Ciutat de Barcelona. No és un museu convencional, i no cal pagar ni tan sols entrada. És un museu que s’amaga rere les pedres dels edificis, a les cantonades i a les façanes de les cases, als marcs de les portes i de les finestres, a les arcades de les esglésies, als significats secrets que s’oculten en la lletra impresa i que reposen sota la pols dels temps a les prestatgeries de les biblioteques.

Hi ha bustos romans, masculins i femenins d’una gran bellesa. Mosaics d’antigues basíliques cristianes. Restes de premses d’oli i de vi. Sitges. Columnes. Arcades d’antics aqüeductes. Mostres de canalitzacions d’aigua i clavegueram. Banys i termes romanes. Mosaics delicats, plens de detalls. Monuments funeraris. Muralles i monestirs. Llotges i drassanes. Arcs romànics i gòtics. Mesures de gra, d’oli i d’olives. Terrisses artesanals. Obres manufacturades dels antics menestrals. Telers de la primera revolució industrial. Escoles d’Arts i Oficis, antigues indústries i moderns serveis...

L’altre dia, però, vaig tenir un somni molt estrany. Era en una ciutat desconeguda, amb grans avingudes, edificis plens de despatxos i finestres, bancs, centres industrials, financers i polítics. Aclaparat de tanta manifestació de poder em vaig decidir a visitar el Museu Vivent d’aquella ciutat.

Vaig començar a mirar amb atenció les pedres dels edificis, les cantonades i les façanes de les cases, els marcs de les portes i de les finestres i els llibres de les biblioteques, però no vaig trobar-hi gran cosa, ni tan sols alguna pista mínimament fiable. Finalment, fullejant una guia turística, vaig descobrir un lloc, anomenat Túnel del Gran Poder on, segons la guia, es podien descobrir els secrets d’aquella ciutat misteriosa. No recordo si vaig pagar entrada, però no sé com, de cop i volta ja vaig ser a dins. Això en els somnis ja sol passar.

Es tractava d’un túnel molt fondo i boirós, amb unes galeres antigues, potser de l’època de Felipe II, que et rebien així que hi entraves. Després hi havia un ferro roent, probablement de Torquemada, penjat a la paret. Més endavant, el braç incorrupte de Santa Teresa. Una armadura amb casc i llança dels terços. Una còpia del Tractat dels Pirineus signada per Felip IV. Una còpia del Decret de Nova Planta de Felip V. Les forques del comte d’Espanya. La baioneta de Mina. Els canons d’Espartero. L’espasa de Narváez. El cavall dissecat de Pavía. Un segell del dictador Primo de Rivera. La signatura de Franco sobre un plec d’”enterados” que regalimaven sang. Els tancs de Milans... Quan ja em pensava que ho havia vist tot, poc a bans de sortir a mà esquerra, hi havia l’os de la barra d’un ruc, amb un petit rètol en què hi deia: “Quijada de Caín”. Vaig sortir esperitat, esglaiat, esgarrifat. 


Tan aviat com vaig ser al carrer, em vaig despertar. No sabia on era ni de quin món venia... Quan per fi vaig aconseguir desvetllar-me una mica i vaig recuperar el sentit de l’orientació, vaig decidir anar a veure el mar. Era un mar blau, lluent, tremolós, ple de puntets blancs que serpentejaven sota els raigs del sol. Em vaig asseure en una taula de prop del passeig i vaig demanar un aperitiu amb olives per a oblidar el malson.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada