dissabte, 16 de març de 2013

Escriure

Notes per a anar tirant, 16 de març de 2013


Hores Tangents
de Miquel-Lluís Muntané
Emboscall, 2012.

Escrivim per millorar, ampliar i alhora precisar –si és possible- la percepció que tenim del món i de les relacions que el configuren.

Per això, tal com escriu Francesc Parcerisas al pròleg, les Hores tangents són unes breus proses en què l’autor duu a terme l’esforç de saber mirar, distanciant-se de la realitat observada i obtenint d’aquesta distància un coneixement, una lliçó.

De la mirada de Miquel-Lluís Muntané, home de lletres d’un reconegut prestigi per la seriositat i rigor dels seus plantejaments ètics i estètics, i poeta de primera fila, en sorgeix un recull de quaranta-tres proses poètiques que il•luminen i, per tant, recorden alguns dels aspectes més oblidats i recòndits –però no pas per això menys importants- de la vida quotidiana, entesa aquesta com una part essencial de la realitat.

Potser no tothom assolirà aquesta mirada. Potser hi haurà alguns "Ixelves" de “pupil•la (excessivament) fiscalitzadora” que en quedaran exclosos, perquè tal com assenyala el poeta al primer text que ens ofereix “els rellotges no giren al mateix temps per a tothom, i el banquet s’ha acabat per als qui ignoren els codis pregons de la litúrgia”.

Uns codis que es basen en uns valors com ara l’assoliment de la perfecció i de la bellesa mitjançant l’esforç creatiu i sensual “exercitar-se en la ciència de traduir el codi dels sentits”; la reflexió serena i madura sobre el pas del temps “la joventut inquieta i confiada, cremant com un llumí, eix del món, paradigma de la fugacitat”; la força del que és essencial, l’energia oculta, misteriosa i bella de les coses petites “la delicada bellesa d’una gota que cavalca sobre la tija nova d’un baladre”; la complexitat de les sovint difícils i contradictòries relacions socials “sota el gest opulent dels qui seuen al voltant de la taula, el xiscle torturat que rebota per les parets de la cambra encoixinada”; l’esperança vital com a metàfora llunyana de la força de l’amor “al guaret pedregós que l’ignar jutjaria anodí hi alena un microcosmos dens, capaç d’infantar alguna cosa que s’assembla a la joia”; la reflexió desapassionada i lúcida sobre l’existència “sentències sàvies proclamen que ens escau amb prou feines la condició d’un baf, d’un incís dins la infinitud del no existir”; el plaer de la senzillesa, com a referent de la felicitat “fer d’una flassada el niu de la puput, d’una estufa el centre del sistema solar, i d’un baldó la frontera amb el món”…

Cada prosa poètica constitueix un disseny, aparentment simple i esquemàtic, però que inclou una reflexió profunda de gran complexitat. Un disseny ple de detalls subtils i de notable exquisidesa, detalls plens de llum i de riquesa lèxica, detalls que exigeixen un excel•lent domini de la tècnica expressiva i un criteri selectiu clar i precís.

Sembla com si l’autor considerés que, en reduir els components del text als seus elements essencials, més enllà de les seves indubtables connotacions ètiques i socials, ja tot just apuntades, estigui construint una expressió de caire més universal, gairebé despullada de la inevitable subjectivitat que tot text comporta.

Saber mirar, saber dir, saber escriure. “Tot començava (o semblava començar) amb una fulgència que naixia en la profunditat de l’iris…”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada